Com es diu col·loquialment «Ja ho tenim això». La campanya toca a la seva fi i donarà pas al moment de la veritat, el moment de desvetllar els dubtes i de cobrar les apostes fetes al despatx amb els companys de feina. Que si guanya l’un, que si perd l’altra, que si tants consellers, que si quants vots. I llavors, xampany i riure per alguns i cares llargues, difícilment dissimulades per a altres.

Tots, tots els partits i líders polítics faran l’anàlisi eufemística i sanadora de tan bé que han anat les eleccions per al seu partit, per a la seva proposta. Els guanyadors certs, amb tota la raó, trauran pit i festejaran fins altes hores. Alguns altres faran semblada celebració pels resultats, millors que a les passades eleccions o simplement pels assolits en aquesta seva primera contesa electoral. La resta miraran de recollir les peces de la joguina trencada, les posaran en una capsa de cartó juntament amb la foto de la família i el cactus al més pur estil Lehman Brothers i, amb tot l’orgull que permeti la situació, marxaran cap als seus pavellons d’hivern. O cap a casa definitivament.

Sigui com sigui, al cap de poques hores amb la sortida del sol, el got d’aigua amb gas i algun analgèsic, els vencedors es prepararan per rebre i fer les trucades de rigor i contactar amb alguns dels rivals amb resultat, per tal d’establir les regles del joc del partit de la investidura. Negociacions aquestes, més àgils i ràpides que les d’Europa segur, que serviran per seure el nou cap de govern a la trona de l’executiu a canvi, això sí, d’algun que altre ministeriet o secretaria d’estat o ambaixada, llunyana si potser. El ball de cadires només haurà fet que començar i encara resten capítols, amb riures i plors. Les eleccions cada dia més a prop de ser un reality show.