Ja trigaven les jubilades patums demòcrates a sortir al terreny de joc, algunes si més no. Unes figures què, com si d’un cementiri d’elefants es tractés, fan la seva aparició, la darrera esperem, en escena electoral per sentenciar allò que realment pensen, en alguns casos, o el que l’amo els fa dir, en la majoria d’ocasions.

Joan Martínez Benazet, exministre de tots conegut per ser la cara governamental oficial del període pandèmic més àlgid, juntament amb el seu gat assessor es clar, ha aparegut per defensar vehement i taxatiu el projecte del laboratori Grifols. I ho ha escenificat, fent gal·la d’aquell caràcter amagat que sembla que té, no exempt d’una certa prepotència, i que treu a passejar quan li toquen algun voraviu.

I aquí feina de tots a trobar quina és la tecla que ha fet que Martínez Benazet, il·lustre tancador de la llista nacional demòcrata, hagi saltat com una molla en defensa d’un projecte ple pleníssim d’ombres i poques llums.

Potser que el tema del to victimista de l’exministre de sanitat podria trobar-se en la voluntat de salvaguardar la seva participació i presència, encara activa fins fa pocs dies, al consell d’administració de Grifols Andorra tot i haver dimitit de ministre fa gairebé un any? O potser sigui allò que es comenta que ell serà el proper director d’aquesta companyia al principat? No ho sabem.

Un projecte “totalment validat” en l’àmbit internacional, diu Benazet, quan la companyia Grifols està acomiadant més de 2500 treballadors arreu del món, arrossega uns deutes multimilionaris, les seves cotitzacions borsàries mostren caigudes històriques i han canviat de director general tres cops en pocs mesos. Tot això comprovable a la premsa internacional. Si això és demagògia, doncs endavant senyor Benazet.