El títol d’aquesta editorial ja resumeix l’esdevenir de l’històric partit d’abast nacional. D’ençà que Jordi Gallardo va agafar les regnes de l’univers liberal andorrà les dinàmiques que han marcat l’evolució d’aquest partit han estat qualsevol cosa menys lògiques, estètiques, ètiques i sobretot col·legiades.

Primer el cop d’estat intern que va deixar fora de joc, i de grup parlamentari, al seu cap de files Josep Pintat, utilitzant tot un seguit de trucs estatutaris i de jocs de mans per evitar que el polític lauredià pogués ni tan sols presentar-se a les primeries convocades.

Més tard va arribar l’associació territorial de Liberals amb el Partit Socialdemòcrata, sota l’etiqueta Acord, a les darreres eleccions generals. Una unió amb posterior i immediata traïció de Liberals, amb males maneres, per caure rendits als braços de Xavier Espot i els seus encants de quasi majoria. El premi al canvi de jaqueta van ser alguns ministeris, massa ministeris segurament.

Així, sense finalitzar la passada legislatura Judith Pallarès, ministra tot i perdre les eleccions a la seva circumscripció, acompanyada per la resta de consellers liberals, bons cortesans fins aquell moment, va presentar credencials per desbancar Gallardo i liderar el liberalisme pirinenc. La cosa va acabar en una batalla fratricida entre Pallarès i Cabanes, home posat amb calçador pels gallardistes. Resultat, Liberals per una banda i Acció per una altra.

I el darrer capítol de la decadència imparable de Liberals, ha estat la baixa del partit d’un dels seus destacats membres de l’executiva, Sergi Alís, que no s’ha conformat a marxar de la casa sinó que ho ha fet demanant el vot, alt i clar per xarxes socials, per als rivals de PS SDP+. Doncs això, el carro pel pedregar.