Un dels trets característics de qualsevol competició és que a mesura que s’acosta el moment crucial i solemne de demostrar tot allò que s’ha estat preparant, entrenant i millorant els nervis, l’angoixa i els dubtes afloren de forma manifesta i amb força, instal·lant-se còmodament en la persona que els pateix.

L’atleta, sol davant la responsabilitat de fer una marca digna de rècord, de guanyar una final, d’aixecar més pes que la resta, de saltar més alt o d’arribar més lluny en el menys temps possible sent aquella pressió que gairebé no el deixa respirar. I els polítics són, en definitiva, uns atletes de la paraula i de la postura entrenant constantment per arribar als jocs olímpics electorals i guanyar els rivals a la gran final de les urnes.

En alguns casos, els més extrems, amb el cap ennuvolat i els sentits fora de control alguns candidats, els menys per sort, perden la perspectiva de la realitat i reaccionen irracionalment als impulsos externs, per petits que siguin. Un perfil que respon, generalment, als que ja viuen a l’Olimp i, lògicament, tenen por a perdre la patent. Els errors estan garantits i la minva de bona imatge també.

No obstant això, llevat d’aquells que genèticament manifesten una clara manca de control quan es troben en escenaris de crítica, els nostres polítics demostren la solidesa i el control que la població, els mortals, esperen d’ells. Aquells que no sucumbeixen als nervis i controlen els seus efectes acostumen a ser, com és lògic, els que no tenen res a perdre i tot a aconseguir.

En definitiva i com cada quatre anys, olímpics o no, caldrà esperar amb molta expectació per assistir a la gran final, en directe i amb l’excel·lent cobertura que ens brinden els mitjans del país, per veure quin és el resultat.