Ja tenim aquí els debats televisats. En aquest cas el de les candidatures territorials, amb Sant Julià de Lòria com a banc de proves per a la resta que vindran i que patirem. Pot semblar un espectacle interessant i enriquidor veure com es contraposen idees, propostes, punts de vista i algun retret per condimentar l’amanida.

I al final, reiteració d’obvietats i clixés, segons les tendències de l’estètica i l’oratòria política van omplir els minuts i de cop es deixa entreveure el tresor del debat: el llenguatge de les percepcions.

I aquí ens vàrem trobar amb el nerviosisme manifest de la candidata d’Andorra Endavant, amb la tremolor a la veu dels que es troben sols davant del perill i sense bales a la pistola. Una motxilla amb poques propostes i ben plena de pedres.

A la cantonada, sorprenia l’impuls i l’empenta holístics del candidat junior de Concòrdia. Massa empenta i massa junior per donar lliçons de què, qui, com a la resta dels contrincants. Una posada en escena extremadament mesurada i dialèctica clarament impostada que va eliminar, d’un sol cop, aquella frescor que se’ls suposa als nous veïns del barri polític.

La candidata de Demòcrates va iniciar la seva actuació transitant pel camí autobiogràfic amb què ens va deixar clar qui és, a on ha estat, i què ha fet. Un fluix inici en què les propostes ni estaven ni semblava que se les esperés. Això sí, un to i un estil totalment pulcres i educadíssims. Creiem que la cosa anava de propostes polítiques i no de lluentors personals.

Finalment, el candidat de PS SDP+ ha estat, dins l’avorriment general, l’apunt més destacat i esperançador. Una certa concatenació de propostes i idees de futur han obert lleument la finestra per deixar entrar aire fresc. Sense gaire més. S’ha notat l’experiència de vida al Consell.