Per allò que aparentment semblen voler projectar els caps de llista de les sis formacions presentades a les eleccions, en l’escenari de les llistes nacionals, es podria pensar que han sindicat recursos i han contractat el mateix guru de la imatge, que clarament no de l’estratègia, per als seus impactes gràfics públics al llarg d’aquests propers quinze dies.

La presència dels caps de llista, sols, imponents, somrients i aparentment feliços a les professions de fe, i alguns fins i tot als cartells del carrer, resulta ser un missatge directe en vena cap al concepte presidencialista de les llistes electorals.

La figura de la candidata forta o del candidat fort ha quallat aquest cop. Fins ara s’havia avançat cap a aquesta línia, però sempre es produïa una aturada tècnica en la imatge del cap de llista flanquejat pel seu número dos. El cavaller amb el seu fidel escuder. Ara ja s’ha produït el pas endavant i els cavallers cavalquen en solitari, si més no a ulls públics.

Amb més o menys gràcia, tots ells fan un exercici fotogènic de compromís que els hauria de reportar la simpatia dels votants, especialment dels indecisos, tímids o decebuts... que no són pocs.

I de cop, enmig de les individualitats apareix una proposta gràfica diferent, una rara avis. Concòrdia, es presenta amb una bicefàlia, la famosa dupla d’un i dos, encara que també amb regust bi-presidencialista no ens enganyem, que sembla apuntar a la necessitat genètica dels seus líders de fer-se acompanyar a tot arreu. L’ADN assembleari mana i no s’hi pot fer res.

Sembla, doncs, que hem entrat en l’era del polític com a persona en singular, de la figura, del mestre, del salvador, del valent o del poruc, del nostàlgic i del modern. La simplicitat visual com a arma de seducció.