La tradicional, festiva i un xic farandulera enganxada de cartells, marca l’inici de dues setmanes de frenètica cursa per captar les atencions, eclipsar els rivals i finalment fer-se amb la simpatia del vot de quants més andorrans amb dret a sufragi millor.

Dues setmanes de salutacions, naturals i forçades, també algunes abraçades sinceres, i altres menys, somriures propis d’anunci de dentifricis o raspalls elèctrics i, com no podria ser d’altra forma, de promeses de darrer minut la majoria de les quals ja neixen tocades de mort.

I així és com funcionen les dinàmiques humanes dels esforçats polítics del nostre petit país. Uns esforços per resultar atents, propers i simpàtics que, malauradament, no s’allarguen més enllà dels dies de campanya. Quatre llargs anys d’oblit que els abnegats ciutadans suporten amb l’esperança, alguns, de tornar a ser saludats i escoltats quan arribi la següent contesa electoral.

Sigui com sigui, ha arribat el moment de treure les millors cartes de la seducció política, i personal també, per jugar-les amb habilitat. Fer gala d’una d’oratòria pulcra i entenedora, mostrar-se accessible i càlid amb la gent, mirar de no dir allò que no toca però dient quelcom.

Aquest cop, però, les coses no semblen plantejar-se de la mateixa forma en el fons de la qüestió: el resultat. Aquest cop, des de fa força temps, ens trobem davant d’unes eleccions de resultat incert i previsiblement molt ajustat. Sembla que el concepte d’empat tècnic no agrada gaire als factòtums taronges, que ja es veien guanyadors sense baixar del bus. Ara caldrà veure si els veritables contrincants i opció de govern, l’aliança PS SDP+, són capaços de captar, concentrar i cristal·litzar aquest desig de canvi que semblar surar en l’ambient.