En altres paraules, potser més esclaridores, fer que les coses canviïn versus desitjar que les coses canviïn.

Pot semblar que parlem d’allò que en política s’ha anat definint com el vot útil. Un concepte màgic que al final resulta ser una quimera, gairebé sempre. Un terme que ve a ser una obvietat, perquè el vot sempre és útil per aquell que el rep i per a aquell que el diposita. Útil als seus interessos o finalitats. Una altra cosa és què, en termes de resultat, aquest vot útil hagi servit de gaire.
El que sí que existeixen són les propostes polítiques possibilistes, reals, pragmàtiques i factibles que tenen el seu alter ego conceptual representat per les iniciatives basades en la utopia i el desig. I aquestes dues cares de la moneda electoral tenen associada una eina d’execució suprema: el vot.

D’una banda, el vot utòpic avala el terreny del somni, de l’univers platònic, del desig jove i inexpert. Les propostes de nova factura, amb poc rodatge. Unes opcions de resultat incert més enllà de comptar el nombre de simpaties. Un vot previsiblement perdut a la brossa profunda de l’oblit electoral.

Al costat oposat, ens trobem el possibilisme sòlid. Allò que pot realment fer que el panorama polític canviï. La filosofia de fer que les coses es moguin de debò, la capacitat de transformar la societat, l’experiència per conduir la cosa pública amb seny. Un vot, el possibilista, que serveix per a engegar canvis i possibilitar noves etapes amb noves maneres d’analitzar els escenaris, de preparar negociacions, d’explicar la realitat als ciutadans. Una altra manera de fer les coses, amb transparència i sense enganys.