Els mx És ben evident que el nostre és un territori orogràficament complicat, amb les seves meravelloses muntanyes i valls, camins
i rierols, ports de muntanya i pistes amunt i avall. Es podria pensar que un territori així poques facilitats d’accessibilitat pot oferir, però del que avui parlem és de l’accessibilitat als espais dissenyats i creats per nosaltres, els humans.

L’urbanisme és una disciplina arquitectònica i d’enginyeria, però alhora també un concepte i una filosofia. Fer que les ciutats siguin amables, boniques, verdes, estètiques i cridaneres, si cal, no ha d’estar renyit amb què siguin també transitables, funcionals, còmodes i accessibles.

Les persones que habitem les ciutats som tots. Alts, baixets, rossos o pèl-rojos, atlètics o sedentaris, malcarats i somrients... tant se val. I també aquells que tenen alguna discapacitat. Tots som ciutadans i tots tenim els mateixos drets i deures envers la resta i amb nosaltres mateixos. Ah, i tots paguem les taxes i tributs que ens correspon pagar.

I és per tot això que els responsables de la cosa pública, els gestors dels diners dels contribuents, han de tenir en compte les especificitats i necessitats d’aquells que tenen aquestes discapacitats. Per què dissenyar les ciutats només per als que poden caminar o veure o sentir...? Exacte, dit així sembla evident que l’urbanisme ha de ser funcional per a tothom, siguin com siguin les seves capacitats i més quan dissenyar espais i ciutats accessibles és la fórmula útil i funcional per a tothom. Pum, d’una sola tacada tot en ordre.

I llavors ens preguntem per què, aparentment, resulta tan difícil i feixuc portar aquestes adaptacions a la pràctica? Senyors de la cosa pública, polítics i tècnics, una mica de sensibilitat.