Amb tota seguretat les notícies que anem veient aquests darrers dies, notícies sobre política és clar, serien més pròpies del que anys enrere era la campanya electoral. Ja des de fa algun temps, precampanya i campanya es dilueixen en una amalgama difícil de separar amb uns límits impossibles de determinar. On comença un període i on finalitza l’altre, missió impossible.

I és aquí on entra l’anàlisi personalíssima de cada un dels abnegats votants que tenen, o volen tenir, un criteri clar de què és el que els estan venent els mercaders d’idees. Són propostes fermes o són prepropostes a títol d’avenç a modificar segons vagin transcorrent l’actualitat i es vagin desvetllant les tendències positives.

Alguns, maregen la perdiu en extrem i se’ls acaba veient el llautó de la buidor programàtica més enllà de les modes i tòpics, que adopten sense despentinar-se. Altres pretenen innovar en temes i dossiers que són de mal gestionar, per elements externs, marees canviants i canvis de temperatura constants. I que dir dels que repeteixen, quadrienni rere quadrienni, el mateix mantra il·lustrat en propostes repetitives i d’avorrida obvietat.

I aleshores apareix, de tant en tant, alguna altra iniciativa política amb una certa pompa i circumstància, d’aparent força renovada i sobrecàrrega energètica amb la pretensió impostada de ser alguna cosa nova, mai vista i d’indiscutible atractiu. Parafrasejant l’ex-cap dels Mossos d’Esquadra, major Trapero, «Bueno... vale... de acuerdo».

Les aparents expectatives creades són altes, veurem si potser massa altes. Voler fer coses està bé, però tenir clar si és factible fer allò que es diu ja és altra cosa. No voler veure algunes realitats és viure en un món paral·lel. El metavers?