Arran de la inauguració del casino, ens ve al cap algun dels trets menys afavoridors que marquen la dinàmica de decisió dels governants andorrans, segurament no de tots però força comuns. Dubtar constantment, parlar i reparlar, rumiar en excés i tornar a dubtar porta, sense remei a procrastinar. Més planer, a deixar per més endavant allò que podria ja ser una realitat i què, a la llarga es demostrarà necessari. En alguns casos s’acaba executant el projecte, sí, però a un preu exorbitant i uns quants valuosos anys més tard del que es plantejava.

Del Casino ja se’n parlava quan el Copríncep De Gaulle va visitar el Principat, l’any 1967 del segle passat. Després d’innumerables traves, clars-obscurs, polèmiques i telenovel·les ja s’ha inaugurat. Aquest és l’exemple de projecte dilatat però dut a terme. 
Ara, dels que se’n parla i se’n parla i no es veu la llum n’hi ha una bona colla. Els desviaments de Sant Julià de Lòria i de La Massana, l’aparcament de l’Obac, col·loquialment pàrquing Escaler, els pisos socials, el multifuncional, el museu nacional, un sistema de transport col·lectiu eficaç (àlies metro aeri) del que se’n torna a parlar vint-i-cinc anys després com a solució al problema del trànsit al país i que ja podria estar funcionant des de llavors. Bla, bla. Podríem seguir amb la llarga llista de projectes parlats, debatuts i lliscats en un calaix d’alguns ministeris per no fer-se mai. Millor que sigui cada lector qui participi i n’afegeixi alguns.

La dilatació dels processos de decisió produeix la desconfiança dels ciutadans en els governants d’aquest país mentre aquests omplen els programes, tossudament, dels mateixos projectes cada quatre anys. Ara a revisar els missals electorals i a trobar les set igualtats.