El càncer, paraula que cal normalitzar sense por, és un assumpte de poderosa envergadura. Poca broma i molta seriositat amb això. Aquesta és una malaltia lamentablement ben coneguda i no per això menys temuda.

Les persones que han hagut de recórrer, i les que l’estan recorrent, el dur camí de la lluita i la resistència, física i mental, a què obliga el tractament per derrotar el càncer saben de primera mà que qualsevol ajut i acompanyament és d’incalculable vàlua. Qualsevol mostra de suport, qualsevol pas endavant, la més mínima il·lusió d’avenç resulta ser un element balsàmic en essència.

Cert tot. Però també és veritat que en assumptes vitals com aquest, mai n’hi ha prou amb el que es fa i sempre cal més. Les accions, reals i decidides, són de molt més ajut. Un ajut científic, material, tecnològic, econòmic.

Amb tot això, fa molta tristor, pena i indignació veure com un tema tan seriós com és la possibilitat de disposar al país d’un servei global per al tractament del càncer, en forma de radioteràpia o en aquelles altres àrees que es requereixin per a ajudar de veritat els malalts i alhora pal•liar el sofriment, solidari i abnegat, de les famílies dels malalts fa tant temps, tants anys, que va amunt i avall en boca dels que se suposa que tenen el poder de fer coses i d’aconseguir que les necessitats es converteixin en solucions.

Un servei de radioteràpia al país que evités els feixucs i esgotadors trasllats a ciutats properes, potser no tan poperes quan es repeteixen insistents, sembla un tema que no hauria de provocar cap dubte ni cap excusa. Dubtes i excuses són els dos elements que més s’han anat repetint als fòrums de decisió del país.

Cal fer esment a la feina de visibilització, activisme, implicació i perseverança que du a terme ASSANDCA per assolir aquests serveis amb seu al país. I la resposta rebuda és l’excusa reiterada, la negació de les dades, el dubte sobre les demandes... I el càncer no accepta dubtes ni dubtosos.