No hi haurà vaga. O, dit d’una altra manera, hauria de passar una mena de miracle perquè hi hagués vaga. De fet, quan es va convocar amb aquella solemnitat i seguretat, després de la manifestació del dia de la Puríssima, més d’un no ho va acabar de veure clar. Alguns dies després, els sindicats es van treure de la màniga això de la caixa de seguretat. Va sorprendre que s’agafessin vacances de Nadal, perquè si la situació és tan insostenible com asseguren –que ho és– no sembla massa lògic deixar-ho de banda dues setmanes. Així les coses, la caixa de seguretat ha estat un fracàs, ningú hi ha volgut posar diners. Potser per por, potser per les mesures que finalment ha aprovat el Consell General, que potser són insuficients, però almenys són més atrevides que allò que s’ha aprovat en altres països, si és que s’ha aprovat alguna cosa. 

Aquest és un país molt verd en drets i conflictes laborals, amb uns sindicats ben presents a la cosa pública, però, en canvi, a les empreses privades ni hi són ni se’ls espera. I a sobre, la negociació entre empresari i treballador en forma de conveni col·lectiu brilla per la seva absència. Amb aquest estat de coses, segurament la vaga no ha estat viable ni ara ni quan es va convocar, tot i que algunes raons hi hauria per tirar-la endavant. A més, les alternatives que proposen els sindicats no semblen massa engrescadores, més quan ens trobem a les portes que el Consell General plegui veles i s’obri el circ electoral. En aquest període, tindrem propostes per totes bandes referents a les raons de la vaga, però al final, com a altres països, continuaran ben presents, amb uns preus de l’habitatge pels núvols i uns salaris que s’hauran incrementat, però que per molts serà un augment insuficient i hauran de fer mans i mànigues per arribar a final de mes. La vaga haurà d’esperar.