El Consell General va aprovar dijous la Llei de mesures urgents per a la millora del poder adquisitiu de la ciutadania, que té com a un dels eixos vertebradors la pujada obligatòria dels salaris i que es pot consultar a govern.ad/calculadora-revaloritzacio-dels-salaris. Arribar fins aquí, però, no ha estat fàcil. Evidentment, tots els treballadors celebren la iniciativa i, també és evident, que beneficia la major part de la població, de manera que podem afirmar sense embuts que la voluntat del Govern és bona. El que ha estat un autèntic nyap és la manera en què es va calcular inicialment i tota la modificació que s’ha hagut de fer després. Cal recordar que l’Executiu proposava –a bombo i plateret– un augment de sou en franges de 200 euros tenint en compte un percentatge màxim que partia de l’IPC del 7%, una fórmula totalment incorrecta i sense sentit que podia provocar el cas que una persona que cobrava, per exemple, 1.799 euros tingués un increment superior al d’una que en cobrés 1.810. Sembla que no va haver-hi ningú dins l’Executiu que veiés aquest error –segons els experts, corregit per qualsevol alumne de Primer d’Empresarials– i va fer falta la col·laboració desinteressada d’un professor emèrit de la Universitat d’Andorra (UdA) per resoldre-ho. Gràcies a ell –que no busca cap reconeixement, sinó que diu ho va fer per vocació de servei públic– s’han trobat els mecanismes perquè l’augment salarial sigui just i proporcional per a tots els treballadors. Les preguntes, doncs, són: qui va pensar la primera fórmula i com va tenir la desvergonyia de proposar-ho sense saber-ne? Per què no ha sortit públicament a presentar la seva renúncia? Com és possible que no hi hagués ningú dins del Govern –incloent-hi els ministres de Finances i Economia i els seus equips– que no s’adonés? Com dèiem, la voluntat era bona, però el Govern ha fet el ridicul.