L’any ha començat mogut a les dependències de Prat de la Creu. Ahir ens despertàvem amb la notícia que l’Agència Tributària havia expedientat el ministre de Finances i Portaveu, Eric Jover, per no haver fet la declaració de l’Impost de Societats des del 2019 de la seva empresa familiar. Hores més tard ens anàvem a dormir amb la seva dimissió ben candent. Tot i assegurar tenir la consciència molt tranquil·la, Jover va considerar que els projectes –en aquest cas el de Demòcrates a les portes d’unes eleccions generals– són més importants que les persones i, davant la possibilitat que aquest afer perjudiqui el partit –ben segur que tota l’oposició ho aprofitaria per treure’n rèdit–, va decidir fer un pas al costat. Una decisió que el cap de Govern, Xavier Espot, no només va acceptar, sinó que també va lloar, considerant-ho un gest de «transparència» i «autoexigència». D’aquesta manera, és evident que el millor que podia fer Jover era presentar la seva renúncia, no només per no perjudicar el partit, sinó també per mantenir la seva credibilitat personal i, sobretot, professional. Perquè el que ningú s’explica és com a un ministre de Finances se li pot passar fer cap gestió relacionada amb els impostos. Tot i reconèixer l’error i entonar el mea culpa per activa i per passiva, Jover va atribuir la gestió incorrecta de l’empresa al fet d’haver prioritzat el seu càrrec com ministre, deixant de banda, entre altres, les obligacions fiscals. A més, va explicar que pel fet de no estar generant beneficis, va considerar que no s’havien de fer pagaments associats i, per tant, creia que no estava incomplint cap normativa. Dubtós –o com a mínim sorprenent– venint justament d’un home que durant els últims quatre anys s’ha dedicat a vetllar per la salut de les finances de tot un país i que, una vegada darrera l’altra, ha fet de gala de la seva bona gestió. Així doncs, la dimissió ha estat la decisió correcta, esperada i, després de tot, la menys reprovable.