Em sento inútil, la situació em supera, ja que no puc ajudar la gent a trobar pis perquè no hi ha oferta». Aquesta és la contundent frase d’una agent immobiliària de la Seu d’Urgell per descriure l’estat del mercat de l’habitatge a la ciutat veïna. Ja ho diu sovint un conegut sindicalista andorrà: «Al final haurem d’anar a viure tots Coll de Nargó en avall», i no li falta raó, perquè amb aquest estat de les coses, no només s’ha convertit en missió impossible trobar un pis de lloguer a Andorra, sinó també a la comarca de l’Alt Urgell, i en concret a la Seu.

Així les coses, l’expressió «morir d’èxit» que sovint se sent o adaptar a Andorra i rodalies el model de Mònaco potser no estan tan desencertades. Si, a més, li afegim l’allau de temporers que han entrat aquest hivern, alguns dels quals han hagut de girar cua, tot i que tenien un contracte de treball sota el braç per no haver pogut aconseguir un habitatge digne, el futur que li espera a Andorra amb el model actual de creixement econòmic és, com a mínim, incert. A això se li ha d’afegir les condicions de vida que alguns d’aquests temporers i no temporers han acceptat, com ara habitacions rellogades, una pràctica fora de la llei que la situació descrita afavoreix.

Ara que s’acosten eleccions, algunes veus apunten la necessitat d’apostar per un canvi de model econòmic, ja que sembla evident que el pas dels anys no millora la situació de l’habitatge, ben el contrari, més aviat l’empitjora. És cert que el Govern ha aprovat diverses mesures que han de donar els seus fruits a tres o quatre anys vista, o almenys això asseguren des de l’Executiu. Però mentrestant residents i temporers han de continuar vivint al país amb unes condicions mínimament dignes, perquè si no és així per molt que creixem i ens diversifiquem, aquest creixement no serà sostenible, ni aquí ni a la Seu d’Urgell.