El discurs de Cap d’Any del cap de Govern, Xavier Espot, va estar marcat pels moments més difícils que ha viscut el país des de l’esclat de la pandèmia i va ser tota una lloança als esforços realitzats per part de tothom: des de la ciutadania fins al Govern, passant per totes les administracions i el sector privat. El que no va haver-hi va ser ni la més mínima autocrítica. És evident que des que aquest Govern va arribar a l’edifici de Prat de la Creu –no només l’últim any– les crisis no han deixat d’encadenar-se i molt probablement els ha tocat governar els temps més difícils a tots els nivells de l’època constitucional. Ningú, ni cap país del món, estava preparat per fer front a una pandèmia, que si bé ja fa temps que sembla que afluixa encara no s’ha acabat del tot. Ningú podia preveure tampoc una guerra a les portes d’Europa, que quan semblava que tornàvem a alçar el vol, va disparar de ple a l’economia internacional desencadenant una crisi energètica sense precedents. Seria injust dir que gestionar qualsevol d’aquests dos escenaris és una tasca senzilla, però també és injust dir que tot s’ha fet bé. Perquè és clar que no. Més enllà de la covid-19 i la terrible guerra a Ucraïna, els andorrans i andorranes patim altres problemes, la solució dels quals és complexa, però només rau a les mans dels que manen. La problemàtica de l’habitatge és inacceptable i fa massa temps (anys ja) que dura i que no se soluciona. Tot just els últims mesos el Govern ha fet un intent de posar-hi remei amb anuncis que no es materialitzaran fins, com a mínim, al 2024 amb la construcció o remodelació de pisos a preu assequible. L’augment del cost de la vida és una altra de les principals preocupacions i, tot i que el Govern ha obligat a la pujada de sous i a la pròrroga forçosa dels lloguers, en molts casos no ha estat prou. Així doncs, encarem un 2023 complicat –amb eleccions generals pel mig– i amb moltíssima feina pendent de fer.