Ara que res fa pensar que la covid hagi de tornar a posar en dubte els costums i hàbits de la societat, i que els moments convulsos en plena onada de la pandèmia mundial semblen ser únicament un record, és moment de fer balanç de tot allò que ha aportat i ha costat l’experiència. En general, la majoria coincidirà que el succés va ser dramàtic, i en una balança, el pes negatiu és major. Ara bé, el fre sobtat que va provocar la irrupció del coronavirus va ajudar a fer un pensament global sobre la importància que cadascú atorgava a les coses, i també a les que no li donava prou. Aquest és el cas, tal com assenyala la ministra Ester Vilarrubla, de l’Educació, un dels elements que més ràpidament es va haver de reinventar i que, gràcies al punt i a part de la covid, ha recuperat la importància que es mereix. Els nens neixen, creixen una mica i comencen l’escolarització, amb diferents etapes fins que, amb un cert grau de maduresa, acaben escollint un camí o altra. Aquesta automatització i donar per fet el sistema en la societat occidental ha fet que se li llevi el prestigi que es mereix l’escola i la tasca dels professors, que juntament amb la família, són un dels pilars en la formació d’un infant i la seva definició com a persona. En molts països, segons quines orientacions polítiques que han arribat al govern han optat per retallar la inversió en Educació, despullant-la de l’evolució necessària i posant en perill la seva qualitat. Encara avui dia, hi ha indrets on les classes es componen de desenes d’alumnes apilats en centres prefabricats, que volen quan hi ha una ventada o es glacen durant l’hivern. Així doncs, sap greu haver de pensar que el coronavirus ha estat l’instigador del canvi i no la creença col·lectiva, però ara que l’Educació torna a estar al centre, cal aprofitar-ho. Demanem als nostres governants un compromís per no donar mai l’esquena a aquest bé tan necessari.