Els darrers dies, és habitual coincidir amb algú que té la grip, que ha estat refredat, o que coneix algú que té la covid. És quelcom usual en aquesta època de l’any, i res comparat amb les situacions patides fa un i dos anys. Ara bé, també és cert que algunes persones que s’han hagut de dirigir al Servei d’Urgències han hagut de fer esperes de fins quatre hores abans de ser ateses. La gestió d’aquest recurs mai és senzilla, perquè en un primer lloc, contempla haver de destriar segons la gravetat del pacient, fent que qui no requereixi de forma tan imminent l’atenció d’un metge, hagi de quedar en espera. Fins aquí, tot normal. No obstant això, en el cas d’Andorra, es posa de manifest una mancança que és la que ara està col·locant la cirereta en un pastís de dificultats que n’alteren el bon funcionament. Uns ingredients que, els treballadors de la branca de l’USdA al SAAS, enumeren: l’envelliment de la població, la manca de personal, i la necessitat de reestructurar el servei. La cirereta, doncs, és el fet que, en el cas que la via habitual –consulta amb el metge referent– no sigui possible, només queda l’opció d’anar a Urgències. És per això que des del Ministeri de Salut volen plantejar l’ampliació del Servei de Permanències Mèdiques, que efectuen els metges de capçalera, per tal d’atendre aquells pacients amb quadres no tan greus com per anar a Urgències, però sí prou per rebre atenció en un curt termini. Tot i això, l’equilibri que s’ha de plantejar no és senzill, ja que des de l’USdA també apunten a un nombre escàs de metges de capçalera que limita la maniobra de cara a l’ampliació de les permanències mèdiques, així que si no es vigila, pot ser que es desvesteixi un sant per vestir-ne un altre. Tot plegat, la conclusió que se n’ha d’extreure és que cal continuar prioritzant la inversió en sanitat, i aconseguir que més professionals de la salut vulguin treballar a Andorra.