Una vegada ja hem assumit que totes les formacions polítiques del país es troben en una dinàmica preelectoral des de fa setmanes –per no dir mesos–, la proximitat del final d’any ha convidat un actor principal en aquesta representació pública de mítings sense faristol de les darreres jornades. Després del fracàs de l’intent de negociació en el marc del Consell Econòmic i Social per decidir els nous increments salarials i de les pensions de cara l’any vinent, en un context d’inflació i pèrdua del poder adquisitiu que només fa que intensificar la tensió existent entre patronal i sindicats així com entre empresaris i treballadors, la decisió taxativa i a tall de resolució d’un conflicte sense opció a tancar-se ha obert més ferides que les que ha pogut tancar. Des de la insatisfacció de banda i banda dels participants al CES, a la reacció de l’oposició i altres formacions polítiques, que s’alcen per exemplificar amb aquesta política el naufragi del Govern en matèria social. Fet i fet, els salaris han esdevingut una arma llancívola entre els partits, i especialment entre la majoria i la minoria, que s’assenyalen en les diferents intervencions, mentre a la vegada, també intenten guanyar rèdit amb altres accions. No es pot entendre de cap altra forma un comunicat de premsa anunciant a bombo i platerets una renúncia a un increment salarial per part de persones amb ingressos mensuals que tranquil·lament superen els 5.000 euros, ni la reacció immediata criticant aquesta mesura mirant de guanyar, igualment, titulars. Al final, en això consisteix la política, a intentar convèncer als conciutadans que les teves solucions són més bones que les del teu adversari. Però, de tant en tant, cal reenfocar la finalitat dels càrrecs públics, que no és cap altra que garantir la bona marxa d’un país i la seva gent. I ara mateix, la segona qüestió està en dubte a Andorra.