Tant de bo que el llaç lila es pogués lluir més sovint. Tant de bo que cada dia, perquè això voldria dir que es posa el focus en la problemàtica de la violència envers les dones. Tot i que, malauradament, més enllà d’una acció per netejar la consciència, per a molts, no significa res més. El primer tòpic que se sol dir en jornades com aquestes és que «tant de bo no fes falta commemorar una jornada així». Però cal, i molt, ja que després d’una escalada important en matèria d’igualtat, algunes tendències noves han situat l’ascens cap a l’equitat de gènere en un altiplà perillós. És un indret que, tot i aparentar calma, hi ha arbres alts que fan molta ombra. Ombres com el pensament que «les dones no es poden queixar perquè ja no esteu tan malament com abans», o les de «és que si va sola de nit, és que si porta faldilla, és que si surt de festa...». Però igual de perillosos són altres comentaris, igualment sexistes i que hem d’eliminar, i que normalitzen entre bromes els abusos, atacs i agressions cap a les dones: des de menysteniment en temes que són d’homes, a una sexualització constant, passant per l’habitual falta de respecte de limitar al gènere femení a la cura de la casa i la família. I, evidentment, tampoc cal oblidar les víctimes de les formes més explícites de la violència, com són els feminicidis, les agressions físiques i els abusos sexuals. Cal que tota la societat es planti i digui «prou» a aquestes situacions, per tal de reprendre la marxa i arribar al cim, al de la igualtat efectiva entre homes i dones. Perquè, per més llaç lila que portem avui, 25 de novembre, aquest estarà buit si a la vegada estem pagant menys a una treballadora pel mateix càrrec i funcions que a un home, si tapem la societat patriarcal en una mena d’homenatge a la tradició, si reenviem les fotografies que una noia s’ha fet, o si no recriminem les actituds masclistes dels nostres amics. Quedar-se a mig fer no és una opció.