Andorra és «l’únic territori que disposa d’eines d’Estat plenes per assegurar que feu el favor al món de mantenir la diversitat lingüística». Així de contundent es mostra el cap de Drets Lingüístics de Plataforma per la Llengua, Òscar Adrià Ibañez, en relació amb la constatació que cada vegada són més les persones que no parlen català –o l’abandonen si l’interlocutor no és catalanoparlant– quan es volen assegurar una comunicació fluida amb algú que no coneixen. Un simple gest –sovint fet amb la millor de les intencions– que contribueix a llençar el nostre idioma a una emergència lingüística que comença a evidenciar signes d’esgotament a llarg termini. A més, afirma que canviant el català pel castellà, per exemple, no es fa un favor a l’altra persona, ans al contrari, perquè que no el parli no vol dir que no l’entengui o, en tot cas, que no el pugui i vulgui aprendre. Una altra dada interessant és que en els últims temps s’han disparat les queixes pel mal ús (o no ús) del català en la publicitat, els rètols o l’atenció al client. En aquest sentit, Política Lingüística ha engegat fa poc una campanya sobre els drets i deures del català en què insta tothom a fer-lo servir i en què s’assegura que és la llengua emprada per totes les institucions públiques del Principat, «d’acord amb l’ordenament jurídic». És paradoxal i trist a parts iguals, doncs, veure com des d’aquestes entitats s’impulsa l’Andorra Shopping Festival, el Mountain Music o el Winter Triathlon o es fan combinacions surrealistes com el Nord Pass (el forfet per esquiar a les valls del nord). Si tenim una llei per protegir el català, però a l’hora de la veritat ni el mateix Govern (o similars com comuns o parapúbliques) no predica amb l’exemple perquè hi ha l’absurda creença que donar un toc anglès aporta un valor afegit, serà molt difícil que els particulars contribueixin a aquesta lluita que fan que el nostre país sigui més ric i únic.