El discurs ja ens el sabem. «Cada tardor, quan arriben els temporers, es troben amb una gran dificultat per trobar allotjament. Sempre passa i sempre se soluciona». I com si res, els deixem a la seva sort, esperant que s’acabin amuntegant en un mateix habitatge una vintena de persones o que succeeixi un miracle que eviti que quedin desemparats al carrer. Però la realitat és que la situació frega el límit de la indecència. El grup Argentinos en Andorra, impulsat per nacionals d’aquest país per tal de millorar l’arribada i estada dels seus compatriotes al país, està alçant la veu per deixar en evidència –una vegada més, si cal– les adversitats que la manca d’habitatge està provocant en aquests treballadors, així com a la resta de la població que viu –o ho intenta– al Principat. I no, lluny d’estabilitzar-se o millorar, la situació sembla que s’agreuja. Amb unes 2.500 persones més que poden venir només des de l’Argentina i pisos oferits que no baixen dels 1.200 euros, s’estan donant les primeres sortides del país. I fins i tot la gent més afortunada, la que arriba amb un contracte de feina sota el braç, s’està veient obligada a tornar a fer les maletes i marxar. En cas que, finalment, bona part d’aquests temporers desisteixi de l’intent de fer la temporada al país, com espera el Principat poder oferir els seus serveis aquest hivern vinent? Si la manca de mà d’obra fa mesos que està enquistada, aquesta impossibilitat d’oferir allotjaments no és la pitjor trava? És hora de fer un cop sobre la taula i aportar solucions efectives. El Govern no pot permetre que el teixit econòmic continuï arrossegant a les persones a aquest extrem, així que de la mateixa manera que imposa altres mesures, també pot obligar els empresaris a ser més proactius en la cerca d’habitatges pels seus treballadors arribats de l’altre costat del món. Si no és així, Andorra acabarà sola i buida.