Fer front a un tractament oncològic és una càrrega emocional i psíquica extra que, si no es treu, suposa una dificultat afegida en el procés de curació. Per això, des de l’Associació andorrana contra el càncer (Assandca) demanen al Govern que els faciliti un local on poder reunir-se i «alliberar-se». Està demostrat que compartir el patiment amb altres persones que estan passant pel mateix ajuda els afectats a reconfortar-se i a encarar el tractament amb optimisme i esperança. Aquesta, però, no és l’única reivindicació de l’entitat coincidint amb el Dia Mundial de la lluita contra el càncer de mama que se celebra avui, ja que també exigeixen a l’Executiu augmentar els controls en el càncer de còlon, pròstata o pàncrees o quelcom tan necessari –i aparentment obvi– com un seguiment més exhaustiu dels casos. I és que una vegada més les xifres no coincideixen: mentre Assandca calcula que al país hi hauria unes 400 persones malaltes de càncer, el Ministeri de Salut, des del 2008, només n’ha detectat 148. Una diferència abismal que, probablement, es degui al desconeixement que hi ha de persones que decideixen tractar-se directament a l’exterior per, d’una banda, la manca de recursos que hi ha al país i, de l’altra, aquesta por tan andorrana a ser estigmatitzat públicament per una determinada circumstància personal. Però res més lluny de la realitat. Tenir càncer no és motiu de vergonya, ans al contrari: suposa la superació no només d’una malaltia sinó també d’un mateix, de manera que convé que des de les institucions es donin totes les eines perquè tothom que es trobi en aquesta situació en surti curat i reforçat. Perquè superar el càncer no és una lluita, la qual es guanya o es perd, sinó que es tracta i, com qualsevol tractament, requereix els mecanismes públics perquè sobreviure o morir no depengui de la cartera que té cadascú.