Una gran estructura com el Pont Tibetà de Canillo no passa desapercebuda, i més encara quan es troba en els primers dies de la seva vida. De fet, des del moment que es va anunciar la instal·lació que se n’ha parlat molt, ja sigui en debats de cafè com a les xarxes socials. És en aquestes segones on queda registre i on hi ha la possibilitat de generar interacció amb altres usuaris, brindant un seguit d’opinions àmplies i diverses al voltant d’aquesta nova atracció turística del Principat. En això, que és una atracció turística, tothom hi coincideix; és al voltant de la seva necessitat i escaiença que versen la major part dels comentaris. Instagram, com sempre, està inundat de fotografies magnífiques i texts amabilíssims sobre una estada genial a Andorra i la nova perla que s’afegeix a les clàssiques de Caldea o l’avinguda Meritxell. No es podia esperar cap altra cosa de l’aplicació del bon rotllisme i promotora de la vida perfecta per excel·lència. Si el que es busca és guerra, s’ha d’anar a Twitter. Alguns en descriuen l’adrenalina de l’alçada i el moviment de l’estructura; altres la commoció per haver de pagar 12 euros. Uns parlen d’atraure al país un turisme de més poder adquisitiu; altres han sabut com creuar-lo gratis. Alguns apunten a una dinamització de la parròquia de Canillo; altres es queixen del trànsit que han de patir. Uns creuen que situarà el nom de Canillo al mapa; altres el titllen de ‘turistada’. Per gustos, els colors. Però a ningú se li escapa que, una vegada fet, se n’ha de treure rèdit: en primer lloc, per cobrir-ne les despeses de construcció –que no són poques–, i afegint després a més el manteniment constant que ha de tenir. En algun moment, cal imaginar que totes les entrades seran beneficis pel comú. Ara bé, caiem a el dubte de sempre: si col·loquem aquestes estructures en una muntanya verge, ens mereixem esdevenir Reserva de la Biosfera?