Se n’ha parlat moltes vegades brandint idees sense fonament ni dades estudiades. Ha estat un anhel per molts i una pèrdua de temps per altres. Però la realitat és que, amb el pas dels anys, cada cop més veus amb expertesa fan proposicions fermes i factibles per tirar endavant un projecte de connexió ferroviària als Pirineus. El darrer ha estat l’enginyer industrial Pau Noy, que va fer pública ahir una proposta de ferrocarril que uniria Andorra amb Barcelona passant per la Seu d’Urgell, Alp i Vic. I el més interessant de tot plegat és que, segons les seves estimacions, aquest trajecte es podria fer en un temps de 02.34 hores. És un termini molt competitiu! Hi ha diversos factors que poden justificar la tirada endavant d’aquests plans de mobilitat. El primer, i lligat el temps, seria precisament estalviar-lo, afavorint trajectes ràpids i còmodes. A la vegada, es contribueix favorablement a deixar aparcats els vehicles, descongestionant una xarxa viària que en el tram presentat està pràcticament al límit cada dia, i beneficiar la pacificació de les ciutats. Tampoc cal oblidar l’efecte respecte de la sostenibilitat i les emissions, ja que els models de mobilitat pública exitosos són els més verds. En darrera instància, hi ha una motivació social, per tal de permetre desplaçaments de mitges i llargues distàncies assequibles i accessibles per a tota la ciutadania. I, quin és el principal impediment d’aquesta tipologia de projectes? La inversió econòmica, que ineludiblement, resulta molt elevada. A ningú se li escapa que els gairebé 700 milions d’euros que ha estimat Noy en el seu projecte són prohibitius per a Andorra, Catalunya, Espanya, i fins i tot fent un esforç comú. En aquest punt, hi pot tenir un paper primordial l’aportació de la Unió Europea, que sol veure amb bons ulls aquests plans. En definitiva, és un moment crucial per desencallar d’una vegada per totes aquesta antiga demanda.