Un dels principals problemes d’Andorra com a societat en general, i del jovent en particular, és la manca d’interès per la política. De fet, augmentar la participació ciutadana és una de les màximes aspiracions de la síndica general, Roser Suñé, que desitjaria trobar un mecanisme que permeti acostar el Consell a la població perquè aquesta senti que forma part de tot el que es desenvolupa al seu país. Ara bé, la fórmula no és senzilla i ni ella mateixa sap com fer-ho, tot i que sí que es mostra convençuda que és quelcom que tard o d’hora s’haurà d’«avaluar, treballar i programar». Una opció vigent actualment, i que també funciona molt bé als països de l’entorn, són els pressupostos participatius, on els ciutadans proposen millores quotidianes –aquelles que els preocupen i afecten de veritat cada dia– i són ells mateixos els que voten i decideixen. Una altra possibilitat són els referèndums vinculants, tot i que per ara només se’n preveu un, el de l’acord d’associació amb la Unió Europea, un altre tema que –malgrat la seva importància– no sembla generar gaire preocupació més enllà de l’edifici administratiu de Prat de la Creu.

El debat està obert i potser la primera pregunta que caldria fer-se és per què als andorrans no els preocupa la política del seu país per, a partir d’aquí, donar respostes que convencin i obrir el Consell General a la vida pública. El que és evident és que eternitzar els debats parlamentaris en què tot plegat sembla més una lluita d’egos i protagonisme que no pas una sessió de política seriosa –com passa molts dijous– no funciona. I que no ens enganyin les últimes aparicions de noves formacions amb joves i no tan joves amb ganes de fer coses. El fet seria paradoxal si no fos perquè es tracta de cares conegudes ja vinculades a la política que volen renéixer canviant noms i maneres de fer, però, en definitiva, no desperten cap nou interès general.