La jornada festiva del darrer dia del Roser de la Massana es va tenyir d’emoció, i el motiu ho justifica amb escreix. Es tracta d’un record a algú que ja no hi és, l’Amadeu Rossell, i a qui el va acompanyar la fatídica tarda del 7 de novembre del 1982, el Gregorio Cerviño. La història ja la sabem: dues persones –o més aviat, dos herois– que es llencen a una acció incerta i molt perillosa enmig d’uns aiguats que suposaven un risc per si mateixos. L’objectiu: tancar unes aixetes de gas a la Massana que provocaven una fuita que podia tenir conseqüències catastròfiques. I de fet, les van tenir, ja que li van costar la vida a l’Amadeu. Però si no hagués estat per ell i el Gregorio, haurien resultat encara pitjor. Aviat farà 40 anys d’aquell succés horrorós, que es van endur la vida d’un total de 12 persones, a banda de nombrosos desperfectes i molts danys psicològics. Uns fets que, encara avui dia, són presents a Andorra i han esdevingut una referència d’allò que la Terra i la natura poden arribar a fer. I és en aquestes condicions extremes on apareixen les persones úniques, entregades i altruistes. Un perfil cada vegada més escàs pel món, però que quan sorgeix, brilla més que ningú. Tothom és molt conscient que l’acció de l’Amadeu i el Gregorio va suposar la salvació d’incomptables vides més, així com va servir per evitar més mals materials a un país que va quedar destrossat. Però el gest de l’Amadeu i el Gregorio va més enllà de què podria haver passat, i s’eleva a un exemple que ha de perdurar en futures generacions per tal de constituir una societat més solidària, desinteressada, i que vigila pel bé comú. Tant de bo, Andorra no hagi de tornar a passar per cap situació igual, ni tan sols similar. Però si mai succeeix una desgràcia, caldrà que tots els seus habitants es donin la mà, sense diferències i sense pensar en el que pot resultar, així com ho van fer l’Amadeu i el Gregorio.