Les llums s’han anat apagant als passadissos i aules dels centres educatius del Principat, i alumnes i professorat es tornen a dir fins després. Han estat uns 10 mesos d’activitat lectiva que, novament, s’han vist tenyits per la pandèmia del coronavirus. Tot i començar el curs amb una certa normalitat, els mesos de novembre a febrer van ser un autèntic mal de cap per ministeri i equips directius, fent equilibris entre baixes de docents i alumnes fent classe a distància. Però, a partir del març, la gran immunització de la comunitat educativa els va donar un respir i els va permetre viure un curs diferent. De fet, els mateixos professors parlen d’esgotament i una sensació d’haver fet dos cursos en un. No obstant això, i tot el «col·lapse» el qual van arribar a trobar-se des de l’Escola Andorrana en els moments de més tensió, segons apunta la seva directora, Mayte Casals, la realitat és que asseguren que s’ha pogut «normalitzar la pràctica escolar». I com es minimitza l’afectació a l’alumnat en un moment de crisi com el viscut amb la pandèmia: amb la vocació. Moltes vegades s’ha utilitzat aquest concepte, associat a un conjunt de professions que sovint són les més vitals i poc reconegudes. Aquelles que requereixen un sentiment i dedicació únics per desenvolupar-se i que no tothom pot fer. Parlem del conjunt assistencial i de la salut, de cossos especials, de les que impliquen guàrdies infinites, i també, les que atenen i formen a nenes i nens. Ara que han agafat el relleu els monitors d’esplai, cal lloar la tasca d’aquests professionals i agrair-los la feina feta en aquests anys, amb un desig profund que la pandèmia pugui esborrar-se de totes tot el curs vinent i que la màxima preocupació dels centres sigui novament la d’obtenir els millors recursos lectius pels seus alumnes. Bon i merescut descans; us tornem a veure al setembre.