A finals d’estiu podria adjudicar-se algun pis de protecció social de la vintena que l’Institut de l’Habitatge preveu posar en marxa, gràcies a la col·laboració de la Fundació Privada Armor a Ciutat de Valls. Es tracta d’habitatges que s’engloben en el model d’intervenció social Housing First, en què es posa la llar al centre de la vida de persones que presenten una sèrie de dificultats socials, de manera que també es contribueix a la seva reinserció i se’ls ajuda a integrar-se a la vida comunitària. I és que els requisits per accedir a un d’aquests pisos no són senzills, ja que cal ser resident al país durant almenys cinc anys, acreditar una necessitat real d’habitatge i ser major d’edat o estar emancipat. Tot i això, el Govern també s’ha fixat diferents col·lectius preferents, com persones de fins a 30 anys o de 55 cap amunt, sol·licitants amb discapacitat psíquica o conductes addictives, els que no tenen llar, els adscrits a Afers Socials i les víctimes de violència de gènere o domèstica. Sens dubte, tots ells d’una gran vulnerabilitat i que requereixen l’ajuda pública per tirar endavant. Així doncs, podríem dir que aquesta iniciativa és bona i, tot i que és extraordinària al Principat, no és quelcom nou als països de l’entorn. De fet, les grans ciutats espanyoles ja fa anys que apliquen aquest model, però en els últims temps han intentat fugir del Housing First per la seva estigmatització. És a dir, donar un sostre amb un lloguer social a les persones més necessitades no només denota una bona intenció per part del Govern, sinó que ja hauria de ser una de les seves obligacions inqüestionables, però ajuntar-les totes en el mateix edifici compromet la seva intimitat i, fins i tot, podria resultar perjudicial. Potser hauria estat millor –tot i que més complicat administrativament– buscar pisos socials en diferents edificis arreu del país i evitar tafaneries que col·loquin els afectats en una situació encara més delicada.