L’Agència de Protecció de Dades (APDA) està formada per una cap, dues inspectores –una de les quals està de baixa i pràcticament no hi ha treballat mai– i una secretària administrativa. Qualsevol que es prengui seriosament la protecció de dades –i entengui la seva importància– comprendrà que és una plantilla totalment insuficient per vetllar per un país sencer. De fet, aquesta és la principal queixa de la seva cap, que lamenta que no se li donin els recursos necessaris per ser una entitat al nivell de les seves homòlogues europees, amb tasques tan fonamentals per a la seguretat de tots com les inspeccions d’ofici o la projecció internacional. És més, la cap de l’APDA denuncia que no només no es poden dedicar en exclusiva a la seva feina, sinó que també han de fer-ne altres de més tècniques que no els pertoquen. Això, a més de demostrar un menyspreu institucional absolut cap a l’ens, impedeix que aquest es pugui professionalitzar i avançar en un món en què cada vegada més els seus ciutadans són conscients que la protecció de dades és un dret bàsic i que ha de ser respectat per qualsevol empresa o institució. Per aquest motiu, el 17 de maig va entrar en vigor una nova llei que preveu la figura obligatòria d’un delegat de protecció de dades, que és el responsable de supervisar i monitoritzar el compliment de la normativa. Però la manca de recursos de l’APDA no és l’únic problema al qual ens enfrontem com a societat que busca garantir la seva intimitat; també hi ha escassetat de professionals especialitzats en la matèria, el que insinua un incompliment general de la mateixa llei, però com no hi ha prou recursos, no es fan inspeccions i, per tant, no se sap del cert. Amb tot, l’agència fa una feina ingent per donar-se a conèixer i ajudar a formar els experts, fet que s’hauria de traduir en una compensació de més recursos públics perquè Andorra no quedi a la cua, una vegada més, dels drets fonamentals.