Sembla una broma de mal gust, però no ho és: la Comissió Nacional de l’Habitatge proposarà augmentar els lloguers més baixos. Ens trobem en un context en què un grup de treball format per alts càrrecs del Govern i representants de la ciutadania i altres entitats socials han de cercar una solució a la dramàtica problemàtica de l’habitatge, de manera que resulta irònic que una de les principals propostes sigui, ni més ni menys, que apujar tots aquells arrendaments que, malgrat ser més baixos que la mitjana, potser són igualment abusius o, fins i tot, i extraordinàriament, s’ajusten a les seves dimensions i característiques. El director de l’Institut Nacional de l’Habitatge, Josep Maria Pla, ho va justificar apel·lant a contractes antics que no han tingut cap increment en els últims anys i que perjudiquen els propietaris. Però per a més inri, no estem parlant d’un augment simbòlic, sinó que hauria de ser superior a l’IPC, sempre que no suposi més d’un 30% dels ingressos totals de la unitat de convivència. És a dir, mentre el Govern anuncia a bombo i platerets més ajudes al lloguer per a totes aquelles famílies que no arriben a final de mes en un gest de solidaritat i comprensió en què pretén demostrar que toca de peus a terra, paral·lelament es considera una bona idea que els pocs afortunats que tenen una renda digna siguin sotmesos a un increment que els comenci a escanyar. Perquè és de suposar que aquells que paguen un lloguer baix (tot i que la xifra és molt relativa) ho fan per a un pis petit i el seu salari no supera els 27.000 euros anuals, és a dir, que no estem parlant de la classe més privilegiada d’Andorra. Sigui com sigui, el que sí que és cert és que ens hem instal·lat en un clima de tensió causat per un model econòmic caduc, un de social desequilibrat entre salaris i habitatge i un d’institucional que no ajuda a resoldre el problema. I, com sempre, paguen els mateixos.