Que les generacions més joves treballaran més anys que els seus pares és, des de fa molt de temps, una evidència que més d’hora que tard s’haurà de començar a materialitzar. En part, és lògic tenint en compte que cada vegada l’esperança de vida és més llarga, però és justament aquesta qüestió la que dificulta l’assoliment d’un sistema de pensions digne i sostenible. L’actual, ho sabem tots, no és ni una cosa ni l’altra i, per tant, més enllà d’allargar l’edat de jubilació, calen mesures dràstiques que garanteixin un retir íntegre a tots aquells que s’han passat la major part de la seva vida treballant. En un intent de minimitzar una situació que es preveu dramàtica en menys d’una dècada, la Confederació Empresarial Andorrana (CEA) va presentar ahir un paquet de 15 mesures, entre les quals destaca començar a agafar diners de la branca general de la CASS i passar-los a la de jubilació per ajustar l’equilibri dels comptes. Això, però, no solucionaria el problema, sinó que l’allargaria del 2024 al 2039. 15 anys de marge en què, com dèiem, també s’hauria d’incrementar l’edat de jubilació per llei segons l’esperança de vida. Sens dubte una proposta perfecta en la teoria, però molt difícil de posar en pràctica, ja que com la mateixa patronal va reconèixer s’hauria d’anar «cas per cas», perquè no és el mateix tenir 67 anys i ser oficinista que peó d’obra. D’altra banda, i després de la insistència de la CASS en què tots hem de tenir un fons de jubilació privat, la CEA demana l’augment de quatre punts de les cotitzacions que reparteixin equitativament les aportacions entre empresari i treballador per evitar una pujada d’impostos. Així doncs, el panorama és desolador i en un escenari en què cada part vetlla únicament pels seus interessos –que són els contraris a l’altra– serà molt complicat trobar una solució que beneficiï, en definitiva, tota la societat per igual.