Gaudir d’un pis de propietat a Andorra, d’uns 80 metres quadrats, equival a una entrada de 66.000 euros al comptat i al pagament de 123 quotes mensuals destinant-hi tot el salari mitjà del país, que el mes de març es va situar en 2.158,80 euros. Qualsevol que toqui de peus a terra, però, sap que aquesta xifra no del tot real –ja que el gruix de la ciutadania amb prou feines supera els 1.000 i pocs euros mensuals–, però si ens basem en les dades oficials, la majoria de mortals necessita estalviar durant dos anys la totalitat del seu sou fins a aconseguir l’equivalent a l’entrada i, a partir d’aquí, demanar un préstec del 80% del valor de l’immoble, destinant-li també la totalitat de la nòmina, durant una mica més d’una dècada. Una opció sens dubte inassumible, ja que a banda queden les despeses de comunitat, manteniment o subministrament del mateix pis i, per descomptat, d’altres de particulars. Per si això no fos prou, la manca d’oferta també hi té a veure, contribuint a un increment continuat del preu dels lloguers, de manera que comprar-se un habitatge o llogar-lo presenta gairebé els mateixos problemes i nul·les possibilitats, si bé la segona opció és sempre més viable. Per parròquies, Escaldes-Engordany i Andorra la Vella s’enduen la palma amb 5.500 euros i 5.300 euros el metre quadrat, respectivament, mentre que Encamp, amb 3.200 euros el metre quadrat, i Sant Julià, amb 2.950 euros el metre quadrat, serien les més barates. Si comparem les xifres amb Espanya, es veu com al país veí del sud es requereix la meitat de l’esforç salarial. Així doncs, una vegada més, queda palès que urgeixen polítiques que fomentin un mercat de l’habitatge just i assequible, si no volem que cada vegada més la vida al Principat sigui menys atractiva, no només per als residents, sinó també per a qualsevol de fora (amb una feina i un sou que entrin dins l’habitual).