Catalunya ha tornat a menystenir Andorra. Ho va fer diverses vegades durant els mesos més durs de la pandèmia del coronavirus amb els seus estrictes confinaments i ho ha fet ara amb la candidatura olímpica dels Jocs d’Hivern 2030. En aquest cas fa anys que es parla d’una candidatura conjunta amb tots els territoris del Pirineu i sempre s’havia donat per fet que Catalunya i Andorra anirien de braçet. De fet, la discrepància l’ha mantingut l’Aragó que, com d’altra banda és lògic, no ha acceptat de cap manera ser menys que la resta. Així, sembla que l’acord a tres bandes seria el més beneficiós per a tots tenint en compte que tant el Pirineu català com l’aragonès són regions tradicionalment oblidades quant a infraestructures i avenços socials per les capitals de les seves respectives comunitats. Tanmateix, qualsevol que, sense ser professional, hagi esquiat a Andorra, Catalunya i l’Aragó no concep una candidatura sense el Principat, ja que la superioritat de la qualitat de la neu i les instal·lacions és evident. Més encara quan es planteja l’opció de també incloure Barcelona i Sarajevo, aquesta última a gairebé 2.000 quilòmetres de distància dels Pirineus. Tot plegat sembla una broma de mal gust que, una vegada més, deixa Andorra de banda. En aquest sentit, des de l’organització de la candidatura es va reconèixer sense embuts que Andorra sí que podria formar-ne part aportant la seva infraestructura hotelera. Una proposta, sens dubte, molt beneficiosa econòmicament pel sector i pel país en general, però ben desvergonyida a escala institucional i esportiva. Caldrà veure què en pensa el Govern i si intenta guanyar-se el seu lloc en la cita olímpica o es limita a ser el que es pretén: un país dormitori, del qual tothom reconeixerà les seves virtuts turístiques, però que lamentablement es quedarà a les portes d’acollir un esdeveniment històric.