Quan Oriol Jové va escriure als mitjans de comunicació va reconèixer que ho feia per no haver trobat cap alternativa davant l’opacitat de les administracions públiques. El seu fill va néixer al setembre, tres mesos abans del previst, i pateix un diagnòstic greu i complicat, amb els consegüents tractaments que no sempre es poden dur a terme al país. Això suposa una despesa econòmica que sembla que només cobreix la seguretat social si prèviament saps que existeix la prestació. De fet, aquesta és una de les seves principals denúncies, ja que lamenta que ni el Ministeri d’Afers Socials ni la CASS fossin prou transparents amb el seu cas i no l’informessin que els desplaçaments a Barcelona per motius mèdics quedaven sota el seu empara. Ara se n’ha assabentat, però li han dit que no li tornaran els mesos retroactius (gairebé mig any), una resposta incomprensible per a Jové, que admet que en una situació així «és difícil mantenir la concentració en els afers burocràtics». És justament per aquest motiu que sorprèn que el ministeri que se suposa que hauria d’estar més sensibilitzat en les qüestions socials l’abandonés a la seva sort i es prengués un mes per respondre la seva demanda. És de suposar que el departament encarregat té altres temes igual d’importants, però també ho és que quan es tracta de la vida d’un acabat de néixer no poden haver-hi esperes. El pitjor, després de la malaltia del bebè i la incompetència professional demostrada en aquest cas, és que tot plegat ha fet plantejar a Jové i la seva dona marxar del país. No és merament una decisió familiar, sinó que al darrere hi ha una gran preocupació econòmica i, sobretot, una manca d’ajuda pública. Quan els polítics diuen que Andorra és un país admirable amb les millors atencions i la millor sanitat, potser haurien de focalitzar-se en casos com aquest que, malgrat que pot ser que siguin puntuals, no es poden produir de cap de les maneres.