De tot aquest vodevil polític que vivim, el ciutadà que actua com espectador no sap quin camí seguir. Un poble tan humil com digne –el nostre– es mereix altres tipus d'actuacions i no la que contempla. Només uns quants parlen i la majoria calla sense entendre què passa realment i guardant un silenci que pot explotar en qualsevol moment. Exemples de revolta ciutadana es comprova ara ja en molts racons del món. Però nosaltres encara som diferents. Tenim una majoria silenciosa muda que no renúncia a l'esperança, que no entén res del que veu perquè ningú li dóna explicacions, i que s'enfronta a la realitat amb l'única arma que està al seu abast: la ferma determinació moral de que les coses es poden arreglar si existeix la voluntat per fer-ho.

Assisteix impàvid a la batalla de molins de vent de la globalització que ha canviat el paisatge humà, enfonsant als més dèbils i mantenint als més poderosos, però carregant ells amb el pes de les responsabilitats dels altres.

En aquest panorama cada vegada és més difícil acceptar la bonhomia com a solució resignada de la vida si les coses es poden i es tenen que canviar. De bona voluntat el món en va ple, però manca la valentia per fer les coses en el moment just i necessari. Masses sermons per a tan poca missa.

Les amenaces actuals que la crisi comporta es veuen de diferent manera segons el ciutadà de a peu o el que assumeix unes responsabilitats que no sempre desenvolupa en positiu. Al fet tal com és, s'han d'afegir les visions que els periodistes donem al tema i que intenten decantar els corrents d'opinió en un sentit o altra. Ara per ara el resultat es la desorientació.

¿Què pot fer el ciutadà davant aquest panorama? Ja no demana al poder que resolgui, sinó que li pregunta que ha de fer enlloc de callar i assumir el que no té clar. La bona gent desitjaria que algú digui com apagar aquest foc que cau damunt de tots. És clar que ningú pot fer miracles i menys la bona gent que conforma la ciutadania. Però el que sí és obligació de tots és no jugar amb foc, perquè tots sortirem uns cremats i els que menys socarrats. No podem seguir aquest joc i la solució és apagar l'incendi amb l'aigua neta del raciocini honest i no parcialment interessat.

Potser aquesta sigui la gran preocupació del ciutadà de a peu. La persona pot ser pobre, però la seva ànima molt rica. I aquest es un capital que cada dia es desaprofita més.

Per a més informació consulti l'edició en paper.