Andorra va viure ahir una altra jornada negra pel que fa al trànsit. La nevada caiguda diumenge, l’elevat volum de vehicles que ha entrat al país en aquest pont de la Puríssima i uns autobusos funcionant amb un aforament limitat per la pandèmia es van convertir en un còctel realment explosiu amb conseqüències nefastes a la carretera. El resultat va ser que molts ciutadans van patir de valent per poder arribar als seus llocs de treball, tant aquells que van optar pel vehicle particular com els que es volien desplaçar amb el transport públic. En aquest últim cas, per posar només un exemple, a la Massana hi va haver persones que van intentar agafar l’autobús a les 10.00 del matí i no ho va ser fins a les 13.00 hores quan van aconseguir baixar finalment a Escaldes-Engordany. Una situació que com a mínim s’ha de qualificar de lamentable i que no s’hauria de repetir mai més, o almenys el mínim possible.
El cert, però, és que episodis similars al d’ahir, amb un grau diferent de gravetat, això sí, es produeixen diverses vegades al llarg de l’any, una qüestió que hauria de fer recapacitar sobre la política de mobilitat que s’està portant a terme. En el cas concret de la Massana darrerament han estat freqüents les cues de baixada, fins i tot en dates sense una excessiva presència de visitants. No pot ser que, per una banda, s’estigui promocionant el transport públic amb un abonament mensual de 30 euros i, per una altra, que sigui pràcticament una missió impossible pujar a un autobús per arribar a la feina. Alguns diran que es tracta de situacions puntuals, però dona la impressió que s’han convertit en més corrent del que caldria esperar. A més, no sembla que això amoïni en excés els responsables polítics, més preocupats de possibles projectes milionaris de transport a llarg termini que de resoldre els problemes del dia a dia de la ciutadania.