El Govern s’obstina, dia sí dia també, en convèncer-nos que no hi ha mesures miraculoses que puguin posar fi de manera ràpida a la falta d’habitatge assequible de lloguer. Ahir el titular de Territori i Habitatge, Víctor Filloy, sorprenia els mitjans de comunicació amb una convocatòria llampec de declaracions per la seva trobada amb l’exdirector executiu d’ONU-Habitat, Joan Clos. I ho va fer per reiterar per enèsima vegada que la solució a aquesta problemàtica «no apareix de seguida» i que és comprensible que la ciutadania vulgui resultats ràpids. Aquestes són unes obvietats que no caldria repetir tan sovint perquè el que cal realment són mostres concretes que, almenys, s’estigui avançant en la cerca d’iniciatives que contribueixin a crear un mercat en què no tot sigui habitatge de luxe, sinó també d’habitatge destinat a la població en general. En aquest sentit, totes les aportacions haurien de ser benvingudes perquè poden aportar llum sobre quines polítiques públiques es poden fer per resoldre el problema de l’accessibilitat. Així, Clos va destacar, per exemple, la creació de l’Institut Nacional de l’Habitatge, un organisme en el qual el Govern confia per conèixer en profunditat quines són les mancances en aquest àmbit i quines actuacions es poden prendre en els anys vinents. I és que, tal com va recordar aquest expert, aquesta és una problemàtica comuna a molts països de tot el món que requereix polítiques públiques consensuades entre totes les administracions. Això sí, Clos va recomanar també que «no s’ha de córrer» perquè es poden cometre errors. El problema és que a Andorra fins ara ni tan sols s’havia volgut parlar de polítiques públiques en aquesta matèria i ara s’està veient el que ha comportat la inexistència d’interès dels successius governs d’incidir, ni que sigui mínimament, en el mercat immobiliari. El resultat és que ara es necessiten no només mesures a llarg termini sinó també immediates.