A la sessió de Consell General en què es van aprovar els tres projectes de llei d'imposició directa, ApC va denunciar l'existència d'una aliança «socioreformista». Eusebi Nomen va encunyar l'expressió socioreformisme en un sentit pejoratiu, però el cert és que els acords –puntuals– entre socialdemòcrates i reformistes han permès tirar endavant la majoria de reformes clau d'aquesta legislatura. El concurs d'ApC només ha estat necessari per a la reforma de les lleis sociolaborals. Tot el que implica una modernització del model econòmic ha prosperat gràcies a l'entesa entre els dos grans partits. Des d'aquestes pàgines només podem lamentar que això no hagi estat així més sovint. Andorra necessita més socioreformisme per avançar des de la transversalitat i sense sectarismes.

El 2005, quan els democratacristians i els socialdemòcrates alemanys van posar en pràctica la Grosse Koalition, molts països europeus s'hi van emmirallar: Els eterns rivals unien esforços en un moment incert. Es va dir que a la resta d'Europa un pacte d'aquest estil seria impensable, però en diversos indrets del continent hem vist acostaments entre els dos grans partits, si no per governar, sí per desencallar situacions de crisi o per evitar el bloqueig.

¿Per què no hi ha una Grosse Koalition a Andorra? ¿Per què no ha acabat de funcionar el socioreformisme? No compartim del tot l'anàlisi que va fer el cap de Govern en el missatge de Cap d'Any: l'exclusiva de la culpa no és de l'oposició. Jaume Bartumeu i els socialdemòcrates també tenen una part important de responsabilitat. A l'inici de la legislatura, el cap de Govern no va saber afinar del tot l'anàlisi de la situació o, si ho va fer, no va implementar l'estratègia adequada. Sovint, l'Executiu ha semblat més interessat en provocar la divisió interna dels seus adversaris que no pas en aconseguir un acord sòlid.

Val a dir que aconseguir la divisió interna dels reformistes no és difícil. I aquest, ha estat, precisament, el segon obstacle amb què s'ha trobat una eventual gran coalició. Cada cop que ha semblat que els socialdemòcrates arribaven a un inici de pacte amb els reformistes, arribava una desautorització per part d'alguna part de CR. Això és així perquè CR no és un partit estructurat. No es pot negociar amb una nebulosa formada per un grup parlamentari amb dos caps, un grup de 52 candidats, uns simpatitzants –ni tan sols, militants–, un partit nacional en franca decadència, un protopartit de centre, uns quants grups parroquials i un comitè d'enllaç. O algú posa ordre al centre-dreta o la governabilitat serà difícil, guanyi qui guanyi les eleccions.

El tercer obstacle era l'actitud d'ApC: Ni PS ni CR no veien clar un acord que deixaria a Nomen com a franctirador en exclusiva als bancs de l'oposició. Però bona part de les reformes segueix pendent i s'esdevé que socialdemòcrates i reformistes coincideixen en part dels canvis estructurals que el país necessita i en les parts en què hi ha discrepàncies és factible trobar solucions intermitges; des del punt de vista programàtic, és clar. Que vagin a les eleccions i comencin de bell nou deixant enrere allò que els separa i posant èmfasi en allò que els uneix. Els egos respectius potser no, però el país ho agrairà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.