Ni la lluita contra la crisi, ni la reforma fiscal o la modernització del teixit econòmic formen part del centre d'atenció del debat polític. Aquests temes han estat desplaçats pel calendari electoral, entorn del qual orbita la presa de decisions dels partits polítics.

Mentre s'esgota la legislatura, agònica per la falta d'una majoria al Consell General, els grups parlamentaris resituen posicions sempre amb la convocatòria electoral en l'horitzó. CR ho va avançar la setmana passada, i ahir va fer oficial que no donarà suport a la reforma de la fiscalitat directe, mentre que tampoc està clar si ApC mantindrà el seu suport a la reforma sindical i laboral. Eren dos temes que estaven tancats i que disposaven del consens parlamentari prou ampli com per tirar endavant.

Els partits, de forma molt legitima, estan en tot el seu dret d'actuar en funció dels seus interessos particulars, i així ho fan tots, sense excepció. Caldrà explicar be, però, en que perjudica acabar la feina feta en comissions i practicament tancada, i evitar així deixar per a un altre mandat decisions que es poden adoptar ja i que el país i la ciutadania agrairien. En cap cas s'ha d'exigir un xec en blan al Govern, ni molt menys que l'oposició sigui permissible amb una situació que considera insostenible.

L'aprovació o no del pressupost de l'any que ve marcarà el futur polític del 2011, però fins que no es dissolgui la cambra els parlamentaris estan en l'obligació de continuar treballant i d'aportar solucions als problemes del país, i no deixar per a una altre etapa allò que es pot fer ara. CR i PS tenen moltes coincidències pel que fa al paquet de les lleis de fiscalitat directa –com també amb l'IVA– que ara queden supeditades a l'avançament dels comicis perquè, en paraules del líder reformista, Joan Gabriel, referint-se a Jaume Bartumeu: «Amb nosaltres, que no hi compti més».

Qualsevol observador sense gran experiència política s'adonaria que la inestabilitat actual té com a única opció les urnes. En aquest àmbit la postura del PS és més diàfana que la del propi Executiu, i poques opcions li queden al cap de Govern que, també de forma legitima, intenta aprofitar les escasses possibilitats d'acords per avançar en temes claus.

Es tracta d'un pols davant el qual algú haurà de cedir. Però aprovar la reforma fiscal o la laboral no hauria de suposar cap entrebanc quan, com es reconeix des de totes les files, s'ha treballat molt i bé i seria una llàstima que tota aquesta feina quedi a l'arxiu d'inacabats.

Per a més informació consulti l'edició en paper.