Amb el tema de les lleis sindicals la discussió va ser molt encesa –la que més– en la sessió del Consell de dijous. Una vegada més també vem assistir i vem comprovar el fèrtil camp de la demagògia, recollit en els cenacles del país i que se li vol donar un nivell més alt, a traves del debat parlamentari.

El resultat és sempre el mateix. Es diuen les mateixes paraules en un i altre lloc. I el que és pitjor, ara ja no es tracta d'aturar les coses de la manera que sigui, sinó de practicar la vella política de donar –o fer-ho veure– un pas endavant, per tot seguit fer-ne dos enrere. Realment així no anem enlloc i queda evidenciat, per si en teníem prou amb experiències anteriors, que ni es fa ni es deixa fer. No cal que ens aclareixin si aposten per la grandesa o la mesquinesa, està molt clar que es decanten per la segona

El consens aconseguit en les lleis sindicals no es igual al que ja es dóna i des de fa molt temps en altres països. Manifestar que el que s'ha fet es un «màrqueting de la política social» és una valoració a la que es podria fer infinitat de matisacions. Primer perquè sembla mentida que al costat de tot el que s'ha desenvolupat en matèria empresarial fins ara, es faci tan poc en la vessant sindical.

Els responsables ho som tots. Les paraules ens fan por. Necessitem un sindicat fort –no únicament de funcionaris sinó que representi a tots els treballadors i això vol dir també el sector privat– i s'ha d'aconseguir amb una postura coherent dels sindicalistes i responsable per la part contraria. La llei de mínims que encara es vol minimitzar més ara, quan es pensava que ja tot estava dat i beneit, te colors de pur surrealisme.

Crear lobbies de pressió per malbaratar avenços que Europa reclama en matèria social és, una vegada més, donar l'esquena a les realitats i negar el que és evident i inevitable.

Emparant-se en la dura situació de crisi econòmica –però sense aprofundir en ella i buscant únicament la pura anècdota– hem arribat a uns debats totalment buits de contingut i incapaços d'aportar respostes més profundes i racionals, que haurien d'anar més enllà de les simples conjuntures, per abordar els problemes que són realment de fons. La redefinició és un corrent que tots es plantegen, menys nosaltres.

Aquest ara hi sóc i ara m'escapoleixo pot ser divertit en una comèdia de costums o un vodevil barat, però impresentable en la praxi política per crear estructures definitives en la vida del país.

Allò que és necessari fer s'ha de poder realitzar. Així de clar. Però si davant l'intent existeix sempre el joc de tirar la pedra i amagar la mà, no donarem mai el pas endavant. Clar que, a la vista del que passa, això és el que alguns volen i el sindicalistes no defensen amb rigor, esperant que altres ho facin.

Per a més informació consulti l'edició en paper.