Andorra la Vella va ser ahir l'escenari de la signatura de la declaració conjunta d'un centenar de municipis/comuns francesos, catalans i andorrans en favor de l'eix viari E-9 que uneix Tolosa amb Barcelona creuant els Pirineus per l'Arieja i la Cerdanya. A partir d'ara, el document es coneixerà amb el nom de Declaració d'Andorra tot i que l'E-9 pròpiament dit no travessa el Principat, per bé que hi passa a tocar.

Que Andorra la Vella hagi estat l'escenari d'aquesta signatura és un pas més que reforça el nom de la capital andorrana com la capital dels Pirineus. El més interessant de tot plegat, però, és la filosofia que hi ha darrere la Declaració d'Andorra i els seus impulsors. No és altra que la filosofia que va inspirar la Unió Europea i que, malgrat el pas del temps i les nombroses tribulacions de la construcció europea, continua essent vàlida: Entendre l'economia, les infraestructures i les polítiques socials com a motors de progrés, de benestar, de cohesió i d'identitat.

Demanar la potenciació de l'E-9 és un acte de realpolitik en tota regla. Massa sovint els europeus ens perdem en grans plantejaments teòrics i en proclames altisonants, oblidant que les accions puntuals i concretes, com la potenciació d'aquest eix o l'hospital transfronterer de Puigcerdà són molt sovint més efectives que les grans abstraccions. En aquest sentit, una millora substancial de l'eix que uneix Tolosa amb Barcelona que el converteixi en una veritable alternativa al pas dels Pirineus pel Pertús i la Jonquera ajudaria sensiblement a vertebrar tot un gran territori, el conformat per Catalunya i Occitània, que en el passat estava unit per forts lligams que el temps ha anat dissolent. Seria bo impulsar més accions com aquesta, dotar de més contingut la Comunitat de Treball dels Pirineus i rescatar de l'oblit l'Eurorregió maragalliana que tan bé encarna els ideals europeus.

En certa manera, el fet que l'E-9 passi a tocar d'Andorra sense passar per Andorra és un avantatge: el Principat estarà molt a prop d'un dels eixos viaris més importants d'Europa sense haver de patir les conseqüències negatives que se'n puguin derivar. Ara bé, això també exigeix un replantejament de la política d'infraestructures del país: la millora de la connexió amb l'Arieja i, especialment, amb la Cerdanya és ara més prioritària que mai. L'única gran obra pública viària que el país pot necessitar en el futur és el túnel de la Menera, que connecti Grau Roig amb la Baixa Cerdanya. És una obra faraònica, però, posats a ser faraònics, com a mínim fem coses útils.

Per a més informació consulti l'edició en paper.