El cap de Govern, Jaume Bartumeu, va fer ahir balanç de la feina feta en aquest any que toca al final i va esbossar els eixos que, segons el gabinet socialdemòcrata, han de marcar l'agenda política de l'any vinent. Bartumeu va repassar les principals fites assolides pel Govern –sovint amb la concurrència del Consell General– durant aquest any: signatura d'acords d'intercanvi d'informació, sortida de la llista de jurisdiccions no cooperants de l'OCDE, pràctica aprovació de les lleis d'imposició directa, fi de la discriminació del col·lectiu homosexual en les donacions de sang, nou reglament per adequar les proves mèdiques als immigrants als estàndards de l'OMS, lluita contra l'intrusisme empresarial... És a dir, el que seria normal per a un Govern en una situació normal.

Però és que la situació no és normal: L'Executiu socialdemòcrata fa més d'onze mesos que funciona amb el pressupost prorrogat en dotzenes parts i que no disposa de la confiança del Consell General. És cert que l'oposició, especialment el Grup Reformista, ha donat suport a molts projectes de llei del Govern; és cert que els 11 consellers de CR votaran molt previsiblement a favor de les tres lleis d'imposició directa. Però res més: més enllà dels 14 consellers del Grup Socialdemòcrata ningú a la Casa de la Vall està diposat a donar suport polític al Govern per continuar governant. I amb 14 consellers no es pot governar: per molt importants que siguin les reformes –que ho són– i per moltes ganes que tingui l'Executiu de culminar-les –que les té.

El discurs del cap de Govern d'ahir definint els eixos per al 2011 és un discurs de certa volada, cal reconèixer-ho. Fer coincidir els 18 anys de l'aprovació de la Constitució amb una necessària «majoria d'edat» sembla una bona idea: la majoria d'edat econòmica, la majoria d'edat de l'administració constitucional, la majoria d'edat de l'escola i l'educació i la majoria d'edat de les relacions amb la Unió Europea. És un bon discurs, és una bona direcció, però li manca realisme: no pel contingut, sinó pel moment i la situació en què aquest discurs es fa. Proposar eixos d'actuació per a l'any vinent sense tenir la continuïtat del Govern garantida frega el surrealisme.

És lícit, comprensible i conseqüent que el Govern defensi la urgència i la rellevància de les reformes, que insisteixi en les bondats d'un full de ruta que els socialdemòcrates fa anys que defensen, que intenti convèncer que seria una llàstima que el procés de canvi quedés aturat si el PS perd el poder. Però ja no és als consellers generals als que ha de convèncer, sinó als ciutadans; a les urnes, és clar. És normal –i, si es vol, quasi preceptiu– que el cap de Govern esperi a la votació del pressupost per decidir sobre la dissolució del Consell. Però proposar un pacte en uns termes molts similars als acords que ja han fracassat una vegada i una altra, no sembla tenir gaire sentit.

Tal vegada hi hagi poderoses raons –més enllà de les ja sabudes– que desaconsellin ara un avançament electoral. Però aleshores el lògic seria explicar-les abans de proposar cap pacte. Explicar-les com més aviat millor, i no deixar que el clima s'enterboleixi i el debat es podreixi; encara més.

Per a més informació consulti l'edició en paper.