A finals de la setmana passada coneixíem la intenció de la recentment creada Associació de Petits Comerciants d'Andorra (APCA) de canviar el model de rebaixes del Principat. La proposta dels petits comerciants neix de la constatació que, avui per avui, es practica el campi qui pugui i cada establiment fixa els descomptes que creu convenient en el moment que creu convenient. Setmanes abans que comenci de manera més o menys oficial la campanya de rebaixes d'hivern ja hi ha establiments amb cartells que anuncien descomptes del 20% i el 40%; per no parlar de les rebaixes privades per a clients habituals.

La proposta dels petits comerciants –més pensada per a futures campanyes que per a l'actual, ja pràcticament en curs– passa per consensuar unes rebaixes que mantinguin el diferencial amb els països veïns, però que acabin amb la llei de la selva que actualment impera en el sector. És una bona proposta, que s'ha de saludar com a quelcom positiu. Seria una molt bona notícia que els comerciants, petits i grans, siguin capaços de pactar unes normes mínimes per garantir que Andorra no acabi convertida en un outlet gegant. Allò de competir en qualitat i no en quantitat, oferir una millor relació qualitat-preu i no només un millor preu... allò que quasi tothom predica des de fa anys, però que pràcticament ningú no fa.

Ara bé, també cal recordar que el sector del comerç segueix pendent d'una llei específica que el reguli. No és que des del nostre punt de vista confiem cegament en l'efecte taumatúrgic de la llei, però sí creiem que la llibertat –també la lliberat d'empresa– no equival a la desregulació, sinó a una regulació assenyada. Seria bo que la futura llei del comerç s'inspirés en els principis que fonamenten la proposta de rebaixes formulada per l'APCA: això és, mantenir el diferencial, però no el diferencial de basar que fa anys que dóna evidentíssims signes d'esgotament, sinó el diferencial de la qualitat, del bon tracte i de l'especialització.

En aquesta matèria cal saber trobar un delicat equilibri. Si bé és cert que una llibertat sense regles acaba convertida en la tirania dels més forts i és incapaç d'assolir el resultat socialment més òptim, també ho és que regular és sempre perillós, especialment en un sistema polític, social i econòmic fonamentat en la llibertat individual com el nostre. D'entrada, que cadascú faci les rebaixes i els descomptes que vulgui i quan vulgui no és necessàriament dolent. El que passa és que molt sovint en exercici de la llibertat individual acabem obtenint uns resultats globals –un cop agregat el nostre comportament lliure individual amb el dels altres– que no ens satisfà. Molts dels que fan descomptes i rebaixes com volen i quan volen no voldrien veure el seu país convertit en un gran outlet, però són incapaços de veure que el seu comportament individual mena cap a aquest camí. Els pactes entre comerciants i le futura llei han de tenir molt clar quin model de comerç volen. Model de comerç i, per tant, de turisme i de país.

Per a més informació consulti l'edició en paper.