El Govern va anunciar ahir que ja ha fet els primers passos per formar part del Fons Monetari Internacional (FMI), que podria materialitzar-se d’aquí a un any. L’entrada a aquest organisme permetrà, segons l’Executiu, una major assistència tècnica en formació macroeconòmica i supervisió financera, la millora en la reputació i fins i tot del ràting i l’accés al finançament en cas d’una situació greu. Es tracta d’un pas que era un secret a veus i que malgrat que el Govern haurà de veure en última instància si les condicions li interessen, tot fa pensar que hi acabarà accedint. 

Andorra, com altres països, va mostra símptomes de debilitat arran de la crisi econòmica del 2008 i també pel cas BPA. Tenir un prestador d’última instància pot ser una bombona d’oxigen en cas d’extrema necessitat, tot i que cal recordar que aquest ens, per l’experiència que han viscut a altres països, també demana un nivell exigent de contrapartides que en molts casos han acabat repercutint a la societat. El pas que ha engegat el Govern segurament és fruit de la inèrcia amb què es mou el país, que en els últims anys ha entomat un procés d’obertura cap a l’estranger que en un món globalitzat com l’actual és inevitable.

Un exemple n’és l’acord d’associació amb la UE, que precisament insta Andorra a formar part de l’FMI. Entrar-hi, que podria arribar a tenir un cost d’uns 100 milions –el 75% d’aquesta quantitat no s’hauria de dipositar– no és sinònim de cap feblesa. Ara bé, tenint en compte exemples recents de països que han hagut de demanar ajuda a l’FMI arran de la crisi, cal assumir que en cas d’una situació d’emergència, l’ens demanaria esforços estructurals que en molts casos acaben recaient en els ciutadans. En alguns exemples recents, l’FMI ha reclamat, a canvi d’ajut, una reducció de la despesa pública, reformes de les pensions i davaluacions de salaris que les classes socials han hagut d’assumir directament.