Les eleccions comunals que se celebren avui arriben tot just sis mesos després dels comicis nacionals del 7 d’abril, que van donar als demòcrates una majoria insuficient per formar Govern en solitari. DA, Liberals i CC van consumar el primer Executiu tripartit de la història d’Andorra, que avui  indirectamentse sotmetrà a examen dels ciutadans. Per molt que des d’algunes formacions s’han volgut desvincular la relació que hi ha en els comicis, la comparativa que es fa serveix com un termòmetre de la política nacional. El vincle estret entre la inèrcia al Consell i a les corporacions es produeix en molts altres països.
A França les eleccions legislatives es produeixen molt pocs mesos després de les presidencials per evitar que hi hagi una cohabitació que pugui bloquejar l’avanç en molts projectes. La inèrcia del partit vencedor en les legislatives s’acaba imposant si no hi ha cap daltabaix d’última hora.

Alhora, a les eleccions departamentals i regionals, que es van celebrar abans de l’ascens d’Emmanuel Macron, va quedar palès la força amb la qual irrompia el Front Nacional o el descens que podria tenir el PS, que finalment es va acabar reproduint en les eleccions presidencials del 2017. Alemanya també és un altre cas actual que permet comparar la vinculació que hi ha entre els comicis regionals i la tendència dels partits nacionals. El partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya està pujant amb força en algunes demarcacions i els analistes no dubten en augurar que aquesta tendència es pugui repetir en les pròximes eleccions federals del país, previstes per al 2021. De casos de comicis locals que reflecteixen la inèrcia política nacional se’n poden trobar a molts països, com també és el cas d’Espanya, però és cert que altres factors com l’extrapolació en els debats i que els governs hagin passat per sobre dels partits tampoc hi han ajudat. Andorra no n’és una excepció i els lligams que s’estableixen difícilment tampoc es poden desvincular.