Bufen nous vents en les procel·loses aigües dels horaris comercials. La reunió de la Taula de Turisme i Comerç celebrada ahir va posar de manifest l'acostament de posicions entre l'administració i els representants del sector. D'entrada, hi ha sobre la taula la possibilitat d'ampliar l'horari d'obertura de determinats dies d'elevada afluència fins a les 9 del vespre a canvi de tancar els comerços més aviat –a les 7 de la tarda– els dies de menys afluència de visitants.

Tot apunta a què aquesta vegada ens estalviarem la polèmica entre els comerciants i el Govern pel decret d'horaris i això, d'entrada, ja sembla una bona notícia. També és positiu que la necessitat de conciliar la vida laboral amb la personal hagi estat interioritzada per totes les parts: Evidentment sempre hi haurà diferències entre allò que pretenen els empresaris i el que reclamen els treballadors, però és significatiu que ara ja ningú no plantegi una major liberalització d'horaris sense pensar en una compensació en termes de conciliació de la vida laboral amb la personal.

Ara bé, aquest clima de certa concòrdia, aquest principi d'entesa, no amaga que hi ha una gran assignatura pendent de resoldre. No és bo que la política d'horaris comercials i que la conciliació dels treballadors del comerç continuï regulant-se sine die a cop de decret. Sense entrar a valorar si es tracta d'una pràctica adequada a la legalitat vigent o no –com a mínim és adequada al costum dels últims lustres– regular aquesta pràctica per la via del decret és obrir les portes a noves polèmiques: n'hi ha hagut aquest any quan el Govern va decidir el tancament de vuit diumenges a la tarda i n'hi va haver també l'any passat quan l'Executiu anterior va decidir despenjar el dia de la Constitució del conjunt de dies festius. Ha causat més rebombori tancar uns diumenges a la tarda que saltar-se la festa de la Carta Magna, matís que no deixa de ser molt significatiu i revelador.

La qüestió de fons que cal resoldre és la de garantir un marc legislatiu que combini una liberalització màxima dels horaris comercials –Andorra és un país comercial i els seus veïns i competidors van molt forts en aquest àmbit– amb un màxim respecte al dret al descans i a la conciliació de la vida laboral amb la personal dels treballadors del sector. No només és retòrica, sinó que és possible: N'hi ha prou de pensar amb una llei que garanteixi un nombre determinat de festius –diumenges inclosos– per als treballadors i uns convenis col·lectius que assegurin que ningú no es veurà forçat a contractar en unes condicions draconianes.

Per a més informació consulti l'edició en paper.