Fa tres dies que va començar la campanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya que tindran lloc el 28 de novembre. Com ja és habitual –cada cop més– les diferents opcions polítiques han fet arribar fins a Andorra la seva maquinària electoral: fa una setmana CiU va donar el tret de sortida amb un acte de precampanya amb presències tan destacades com la de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, i la de l’alcalde de la Seu d’Urgell, Albert Batalla. Després va ser el torn del PP, amb una simbòlica enganxada de cartells. Ahir, el PSC va desembarcar al Principat representat pel cap de llista per Lleida i conseller del govern català en funcions, Joaquim Llena. La setmana vinent, serà el torn dels ecosocialistes d’ICV, agermanants amb els Verds andorrans.

Des del punt de vista simbòlic, és positiu aquest aparent interès dels partits catalans per Andorra i, més concretament, per l’elevat nombre de residents d’aquella comunitat autònoma que viuen al Principat. Ara bé, aquest interès de campanya per Andorra en particular i pel Pirineu en general no sempre es trasllada en fets.

La legislatura catalana que ara s’acaba ha deixat una bona herència per als treballadors transfronterers en matèria sanitària, amb la inclusió d’aquest col·lectiu a la cobertura sanitària universal. Cal destacar en aquest punt la feina duta a terme per l’actual consellera de Salut, Marina Geli, així com la tenacitat de l’alcalde i diputat Batalla.

Però més enllà d’aquestes fites concretes, el Pirineu continua absent de la majoria d’agendes polítiques. No es pot dir que els governs catalans apliquin una política excessivament centralista, però sí que hi ha zones del territori oblidades. En aquest sentit, el Pirineu és la gran assignatura pendent del país veí del sud: quant a infraestructures de comunicació i oportunitats de desenvolupament que vagin més enllà del turisme i de les segones residències per als habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona. N’hi ha prou de pensar en què la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Pallars, la Ribagorça i l’Aran són pràcticament comarques desconegudes les unes per a les altres. És per això que la vegueria de l’Alt Pirineu té una mala acollida en alguns d’aquests territoris, perquè s’ha volgut fer passar el carro per davant dels bous: abans d’assegurar que existeixi una comunitat pirinenca se l’ha volgut dotar d’institucions.

Quant a la relació amb Andorra, el resultat de les eleccions catalanes depararà poques incògnites: si fa no fa, les relacions del diferents governs catalans (CiU, tripartit) han estat similars amb independència que l’Executiu andorrà estigués encapçalat pels liberals o pels socialdemòcrates. Seria positiu que la deferència que les autoritats catalanes tenen a vegades per Andorra i els seus afers es fes extensible a les peticions i necessitats dels municipis catalans del Pirineu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.