El Govern ha decidit crear una taula, una més, per abordar els canvis i les redefinicions del model sanitari per assegurar-ne la sostenibilitat. D’entrada, el sorprenent és que un fet com aquest sigui susceptible de tenir notorietat informativa: què malament que anaven les coses si és notícia que l’Executiu vol fer sostenible el sistema sanitari. Però bé, cal confiar i esperar que els responsables polítics es posin a treballar en aquest sentit i que el resultat sigui un model que aguanti, com a mínim, dues o tres dècades.

Un dels primers punts en els quals el Ministeri de Salut vol insistir és en el reforç del rol dels metges de capçalera com a porta d’entrada al sistema de salut. Ja se n’havia parlat fa temps, quan hi havia altres ministres i altres governs. Tot indica –així ho marquen els estudis realitzats– que una bona definició de les funcions del metge de capçalera ajuda a racionalitzar l’accés i l’ús del sistema sanitari. Ara bé, ¿és aquest l’únic tipus de mesura que cal? També es parla de potenciar els convenis de cooperació sanitària amb França i Catalunya i es fa una vaga apel·lació a la reducció de la despesa. Trobem a faltar mesures de més contingut estructural. El sentit comú indica que per pal·liar l’enorme dèficit que genera el sistema de salut i per assegurar un model sostenible, potser no n’hi ha prou potenciant el paper dels metges de capçalera i controlant la despesa –fa un any es parlava de les baixes fraudulentes, per exemple-.

Potser cal alguna cosa més. De moment, l’experiència acumulada demostra que no hi ha models perfectes, que en tots es genera una elevada despesa i que tots són suceptibles a l’aparició d’abusos: en un sistema plenament públic és l’usuari qui tendeix a consumir més recursos dels necessaris i en un sistema liberal com l’andorrà l’abús es produeix més aviat entre els mateixos professionals. Potser també comença a arribar l’hora de parlar clar.

De moment, una opció que semblaria interessant estudiar és la d’incloure en el sistema uns sistemes de verificació que alertin dels punts on s’està produint una despesa excessiva. La solució és aquesta o bé avançar cap a un sistema més controlat des del poder públic .

Més enllà d’això hi ha una qüestió de fons: per moltes reformes que es facin, la sanitat és cara i cada vegada tendeix a ser-ho més. Potser també caldrà decidir algun dia, i dir-ho clarament, que determinats àmbits de la vida pública han d’existir amb unes determinades condicions encara que siguin econòmicament deficitaris. És per això que aquest debat s’ha d’encarar sense dogmatismes, però també tenint clar allà on es vol arribar. Assegurar una qualitat òptima de la sanitat i fer quadrar els comptes són dos objectius legítims, però potser no sempre són compatibles; i en cas que ens toqui triar hem de saber què volem.

Per a més informació consulti l'edició en paper.